Las Vegas a Viladecans

Reprodueixo una carta que en Roderic Guigó ha mirat d'enviar a diversos diaris sense èxit. Imagino que els interessos que semblen estar mostrant aluns diaris en aquest tema els impedeixen donar veu a qui opina diferent, encara que sigui amb dades objectives i amb criteri.

El govern de la Generalitat promou la instal·lació del complex EuroVegas al voltant de la ciutat de Barcelona. Segons el president, aquest projecte és crucial per al benestar futur del nostre país i conduirà a la creació de milers de llocs de treball. L'any 1931, el joc va ser legalitzat a l'estat de Nevada i va comencar la construccio de casinos a la ciutat de Las Vegas. Durant els anys quaranta, Las Vegas (i l'estat de Nevada) es va convetir en una atracció turística mundial lligada al joc.Avui, setanta anys després, l'estat de Nevada ocupa la posició 46, entre els 50 estats de la Unió, pel que fa a la qualitat de les escoles; la número 42 pel que fa a la salut dels ciutadans, i la número 45 pel que fa a la proporció de joves amb títol universitari. D'altra banda, ocupa la tercera posició en nombre de crims violents i la segona en nombre d'execucions hipotecàries. Irònicament, ocupa la primera posició pel que fa a desocupació: és, amb diferència, l'estat amb l'índex d'atur més alt de tota la Unió.

De vagues i competitivitat

Ahir vaig fer vaga. Crec que deu ser el primer cop a la vida que m'apunto a una, més enllà dels divertits saraus que muntàvem d'estudiants a la UAB ja fa massa anys.

La sensació que em va quedar és, bàsicament, la de cara de tonto per deixar de cobrar un dia mentre continuava treballant amb la mateixa intensitat que qualsevol altre. Però crec que calia fer quelcom. El grau d'arbitrarietat en les reduccions draconianes que s'estan aplicant és tan elevat, que aquest matí només m'han costat unes cinc illes de l'eixample, formant part de la marabunta de 3/4 de 8 del matí al carrer Aragó, per a explicar als meus fills de 12, 10 i 7 anys com hem arribat a aquesta situació. "Papa, o sigui que la crisi és per culpa del Zapatero?" em deia la M. "No, filla, la culpa és delS ZapateroS i -això m'ho he callat- dels carallots que els hem anat posant al govern any rera any".

Vaig fer vaga tapant-me el nas o no netejant-me prou bé les orelles, mireu-ho com volgueu, doncs del manifest que es va enviar a la comunitat universitària fa uns dies es podia salvar alguna frase treta de context i un munt de punts i comes. Poca cosa més. Mirant una mica més enllà de la crítica fàcil als qui ens han dut a aquesta situació, crec que és obvi que arribats al punt on som calgui fer reajustaments: la teta no pot rajar eternament. Però també és força obvi que si no es posa benzina a la màquina això no podrà tornar a arrencar-ho ningú. Vaig fer vaga tot i la demagògica manipulació que La Vanguardia i altres diaris van fer d'un fet certament menor.

Quin extrany plaer era fins fa poc veure des de la nostra òptica còmoda i rica els mal sons que aquells països del tercer món, tan maldestres amb les seves finances i tan farcits de corrupció, dèiem, tenien per superar les inassumibles mesures que el BM i el FMI els imposaven. Fins i tot els qui ens considerem d'esquerres vèiem normal que fós tan complicat dur-los al primer món, pobrets d'ells, i ens hi anàvem a l'estiu amb les nostres motxilles, les nostres cançons i les nostres guitarres a fer-los companyia en la seva pobresa. Com a desgreuge direm que a qui anàvem a acompanyar era als qui no acompanyava ningú, això és cert. I, vés per on, ara som els PIIGS els que hem d'acceptar unes condicions absurdes per part dels més rics que nosaltres. Absurdes no pas per què no hàgim fet malament els deures, que també i amb un munt de faltes d'ortografia. Absurdes perquè només impliquen que ens costarà molt més sortir-nos-en.

La darrera m'arriba via Linkedin. Algú, parlant del finançament d'startups, ens anuncia canvis importants en el finançament que prové del CDTI:

(...) El cambio quizás más importante es la eliminación de la exención de garantías para Pequeñas Empresas con un límite acumulado máximo de 500.000 € por empresa y conjunto de empresas vinculadas o asociadas, lo cual significa que a partir de ahora todas aquellas empresas o proyectos que no puedan avalar los préstamos solicitados se quedarán sin ayuda por parte de CDTI.

Además casi seguro que el tramo de subvención se va a eliminar por completo, pasando a ser la ayuda consistente exclusivamente en préstamo.

Finalmente se reducirán los porcentajes de cofinanciación del proyecto por parte de CDTI, del 85% al 75%, y el adelanto de la ayuda del 30% al 25%. p> Estos cambios a buen seguro van a suponer una reducción drástica del número de proyectos innovadores de base tecnológica lanzados en España, aunque por otro lado se supone que la calidad de los que resistan será mejor. (...)

Resumint: no apostem per res, o apostem cada cop menys per tot, doncs l'única prioritat ara és eixugar la desfeta. Però si no hi ha calers per a girar la truita, com ens ho farem?

Tot plegat i debatut, crec que vaig fer bé de no signar el full d'assistència ahir, encara que no serveixi de res (per començar crec que difícilment de precedent) i que em rebenti la negativitat de l'acte. Mesures positives, això és el què ens manca, però qui les començarà a posar en pràctica?

Quatre aproximacions certament inconnexes al plaer de viure (i una queixa final)

1) Arrel d'una activitat sobre emprenedoria, un business game, que dóna un dels gurús del tema, he estat comentant per correu amb en J l'oportunitat i l'interès de la mateixa. Entre el material que distribueix l'autor del business game hi ha un munt de referències al taoísme i al seu famós fluir (a tots ens ve de seguida la imatge del Bruce Lee recomanant-nos liquar la nostra existència). La seva visió és la de la connexió total entre tot el què fem, i la necessitat d'eliminar els esculls que ens traven per assolir una vida plena, tot adaptant-nos al destí que ens espera. Entre elles, i gairebé com a conseqüència lògica, "emprendre" com a manera de viure. No ser membre passiu, sino ser part del teu propi destí. Total, la certesa màxima de la vida és que no dura per sempre, per molt que en Punset vulgui jugar a fer-se l'interessant. Així doncs, viu-la plenament, però com es fa això?

 2) Les ensenyances orientals, aquest cop del fisioterapeuta que té cura aquests dies de refer el meu malmès turmell esquerra, ens ajuden fins i tot a tenir cura dels nostres tendons: "quan quelcom està fred, dóna-li calor". Els extrems s'ajunten i es necessiten, com en el famós ying-yang, no pas s'eviten. Una nova obvietat útil a tenir en compte, però, i a la pràctica?

 3) En l'ofici de viure d'avui, que escoltàvem al cotxe mentre tornàvem anticipadament de l'Empordà per anar a l'emotiu acomiadament de la mare d'un company d'escola de l'A, els tertulians ens parlaven de la necessitat de controlar les pors. Ens resumien que la por desapareix quan hom aconsegueix viure una vida completa, seguint el seu propi criteri per a viure-la i no pas el que li ha estat imposat per l'entorn. Només així aconseguim morir satisfets. Novament aquell fluir, aquell adaptar-se, però ara també modelant la nostra capsa. Que bonic, que simple i... que difícil. Ens anem acostant a la solució? 

4) Ja al Tanatori de les Corts, un capellà oficiava amb l'habitual desídia i poca gràcia la cerimònia de comiat de la V, enmig d'algunes mirades com a mínim sorpreses dels assistents en sentir les perles del bon home. I aleshores hem pogut assistir a un petit miracle que ho ha canviat tot. El pare de la difunta ha fet una ressenya de la seva filla amb una impactant enteresa i una inigualable altura moral. Una cerimònia que havia estat emotiva per als qui havien conegut la V s'ha transformat en un cop a la consciència fins i tots per als qui no l'havíem tractat directmanet per les paraules sentides d'un home que ha ha sabut arribar al rovell de l'ou: "hagais lo que hagais, seais quienes seais: quereros!".

Manoi, si era tan fàcil per què no ens ho havíem plantejat des del principi? Bé, de fet sí que ens ho hem plantejat, des de sempre, però, com li deia ahir al J en la nostra conversa, "no deixa de ser lamentable i paradoxal que la més gran multinacional de tots els temps, l'església catòlica, hagi pervertit de tal manera el seu missatge inicial i de retruc hagi convertit la societat occidental en un zero a l'esquerra quant a meditació, dedicant-se a renyar i controlar més que no pas a ensenyar a viure. En això sempre cal aprendre dels orientals".

I perquè em preocupa si fa temps vaig decidir viure una vida agnòstica quant no totalment atea? Doncs perquè fa prop del mateix temps que m'amoïna haver-me sentit enganyat com a ésser cultural. Podria passar del fet d'haver format part d'una Església que només en comptades ocasions arribava a omplir la meva necessitat d'anar més enllà de les festivitats boniques. Total, tant li fa què hi hagi per fora quan l'important va per dins. Però per més que cerco dins meu i que miro de justificar davant els ateus "hereditaris" amb qui tracto en el camp de la ciència l'apagament sobrevingut de la meva pròpia "llum", cada cop em resten menys arguments per a defensar l'indefensable: davant de les ensenyances orientals, tan properes a l'experiència personal i tan útils per a la vida diària, l'Església ha aconseguit ofuscar un missatge que pretenia ser aquella llum per a esdevenir una closca fosca buida de contingut i plena de prejudicis, afany de control i allunyament de la realitat.

Sens dubte, com a orfe del sentit vital, em caldrà seguir buscant eines disperses per refer el puzzle del GPS de l'existència.

A prop de la Terra

Publicat a La Vanguardia

Cavalls semi-salvatges vora l’autocaravana en un turonet perdut de Nevada, camí de Utah. Milles i milles de conducció per l’altiplà del Colorado. La familia amatent als canvis del paisatge tot travessant una kilomètrica enciclopèdia de geologia. Bisons en una granja, al llindar de Capitol Reef, un relleu tants cops descrit als llibres de Karl May que de petit devorava cada dia que em pujava la febre i la mare em feia quedar a casa. Imatges tan gaudides en tardes de cinema d’infantesa però tan difícil copsar-ne la immensitat si no en formes part. Essent allà no vols que el temps se t’escoli, no vols gaudir-ne només per una fracció de la teva existència. Vols tenir-ho per sempre i recórrer els canons de combinacions cromàtiques encegadores cada instant de la teva vida. Vols viure en els teus somnis les cerimònies iniciàtiques de tribus ancestrals, gaudir de la perfecta polidesa dels matissos del desert, nedar a les nits estrellades més enllà d’Orió, camí d’Aldebaran.

Però continues el camí per a navegar per dunes d’un color rosa gairebé irreal, o bé entrar en contacte amb la Terra pels mil camins del laberint de Bryce, descobrint-hi arbres centenaris que arrelen als estrats més antics tot cercant el sol treient el cap entre els més nous o, també, fer el camí de Sió tot mantenint l’electrònica pel damunt del cap nedant amunt d’un torrent salvatge mentre els nens riuen histèricament en una barreja de patiment i gaudi. I fas encara més milles per a acabar abocant-te a la gran esquerda i escoltar-hi l’esgarip de la Terra pel dolor de sentir-se esculpida dia i nit per l’aigua tèrbola del Colorado. Talment com si necessitessis acotxar-te amb el seu passat per a oblidar el seu gemec pel futur.

Quan no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible

Ha durat poc, però ha estat intens. Vam trobar la Bowie (sí, la podríem haver anomenat Ziggy Stardust, però quedava massa llarg) al pont de la Immaculada a les muntanyes de l'Albera. Algú l'havia abandonada i se'ns va acostar remenant la cua. Sincerament, era difícil resistir-s'hi. Contra tot raonament lògic, però a favor de qualsevol raonament ètic i de creixement personal i familiar, la vam acollir de seguida. El millor que em va passar a l'adolescència va ser la Dixie, una als meus ulls preciosa gossa petanera.

Veterinaris, vacunes, menjar de qualitat per a recuperar les deficiències del cadell deixat a la seva sort a la muntanya quan tot just s'havia deslletat, i finalment viatge a Barcelona, on l'esperava un jardí del Poble Nou per a ser destrossat amb delit poc a poc.

La família va augmentar en un membre de ple dret, tot i que en un espai restringit de la casa, per tal de mantenir un mínim de netedat i salut al nostre entorn més proper. Però l'al.lèrgia de la B s'ha manifestat també potent als gossos i, preveient que la cosa anirà a més, hem près la decisió de buscar-li una nova casa (a la Bowie, és clar). No cal dir com és de dura aquesta decisió, però quant abans millor.

I és per això que escric aquí, per mirar de trobar algú que se'n pugui ocupar. Els nens, entre plors i tristesa, han preparat les fotos i videos que il.lustren aquesta pàgina. Si disposeu d'espai, de temps i de ganes de tenir un gos de tres mesos que, se'ns dubte, es farà gran i àgil, contacteu amb mi.

Profunds pensaments matinals

Acabat de llevar, sento una conversa al carrer:

Si me toca la loteria, cancelo las dos hipotecas y me meto en otra

Com no se m'havia acudit abans?

Emprenedoria per a científics on Prezi

Conspiranoia

Rebo d'en L l'enllaç al video del Pedro, tan difós a la xarxa aquests dies, i en el que ens dóna la seva visió des de Grècia del què està succeïnt a rel de la crisi del deute. En una crida a la reflexió, l'autor del video ens llegeix un manifest on critica que les mesures que s'estan duent a terme a Europa no responen a una necessitat de la població, sino a l'ambició del poder financer. Segons ell, el procés de destrucció del nostre estat del benestar respon a un atac coordinat per part dels qui en sortiran guanyant més, amb l'únic objectiu d'apropiar-se de tot el que ha costat els europeus tants sacrificis.
Hi ha diverses consideracions interessants a fer. D'una banda, és més que obvi a hores d'ara que algú s'està beneficiant del patiment dels ciutadans de la zona euro. I quan algú es beneficia a aquest nivell, sempre cal mirar a qui més té i a qui més controla la informació i els fils del poder econòmic.
D'altra banda, no deixa de ser graciós que ara els europeus de bé ens escandalitzem amb el que fan les grans maquinàries de l'FMI o el BM. Fa decenis que estem gaudint dels beneficis de l'explotació dels països del tercer món i ara de sobte notem l'efecte del liberalisme econòmic més brutal a les nostres carns. No semblava que ens importés massa que la nostra voracitat acabés provocant "el corralito" als argentins o la despoblació del jovent més productiu a l'Àfrica subsahariana. El més important, sempre, era comprovar com les accions de Repsol anaven pujant i ens feien guanyar diners a cabassos.
I això em duu a plantejar-me, de forma acceptadament ingènua, si hem de continuar pensant en aquesta gran conspiració judeo-masònica (disculpeu amics dels dos col.lectius per utilitzar-vos) que pretesament té per únic objectiu fer-se amb (els, gràcies, anònim) les regnes de la nostra preuada llibertat. Crec que tot plegat és molt més senzill. Els físics ho relacionarien amb l'auto-organització, els matemàtics amb el llindar d'una corba logística o els biòlegs, simplement, amb l'evolució.
Si bé és cert que sempre hi ha algú espavilat que treu profit del patiment aliè (més d'una familia de la burgesia catalana encara viu de l'or provinent de les desgràcies d'Europa a la primera guerra mundial, per exemple), crec que seria ben pretenciós per a la limitada capacitat de la barroera espècie humana atribuir-li l'habilitat de controlar premeditadament el seu destí. Més aviat podríem dir que els processos, simplement, succeeixen, i que les infeccions només acaben amb la mort de l'hoste, tot deixant l'espai i el temps net per a aquells que estaven millor adaptats. Tota civilització que es creu dominadora acaba, tard o d'hora, desapareixent, després de menjar-se fins els maons de casa seva. I ara sembla que ens toca a nosaltres. Ni més, ni menys.

Els Parga Pondal, també al carrer

L'onada de retallades s'està escampant també als sectors innovadors del pais. Si fa uns dies ens assabentàvem que la Generalitat Valenciana es carregava el seu propi estandart de modernitat i de recerca avançada, el CIPF, ara és la Xunta de Galicia la que està en procés de finiquitar el seu propi sistema de tenior track, el Parga Pondal. "Donde dije digo digo Diego", i mentre a les universitats catalanes s'eliminaran concursos per a nous investigadors durant el 2012, el sistema científic espanyol, que tants esforços havia costat posar a primera línea mundial, tornarà irreversiblement a la tercera divisió. Ens ha costat horrors fer-lo entrar en la dinàmica de la qualitat i, recentment, en la de la innovació, i ara es decideix que és més important gastar diners en netejar els carrers de Barcelona que en fer que el país faci un pas decidit endavant per a agafar el tren del món. Absolutament lamentable.

D'entrada pot ser caldria racionalitzar les despeses d'una altra manera que no pas eliminar les persones que podrien ajudar a fer aquest salt qualitatiu. Pot ser podríem començar per racionalitzar estudis universitaris (tant graus com postgraus) sense demanda més enllà de les ambicions personals dels seus impulsors. L'ambició és sana, però si serveix per fer avançar l'entorn, no només a un mateix. Parlant amb l'A, un emprenedor d'èxit canadenc instal.lat a Barcelona, em deia que la seva propera empresa la muntaria, i va insistir en dir que "evidentment", a San Francisco, i no pas a Barcelona: "Això està molt bé per a passejar, anar a la platja i prendre unes tapes, però per a treballar..." Anem fent, anem netejant carrers i inventant-nos parides diverses per veure si podem tapar el llegat dels anteriors dirigents. Anem fent qualsevol cosa per tal de sortir a les notícies i ser diferents, mai potenciant el que existeix i que funciona, no fos cas que féssim bons aquells sobre els qui ahir vomitàvem bilis. Actualització 21/12/11:

Los profesores investigadores Parga Pondal de la USC que terminamos contrato dentro de una semana hemos iniciado un encierro en el Rectorado para exigir al equipo rectoral la solución de nuestra situación. En la entrevista publicada el pasado Domingo en el Correo Gallego el Rector Juan Casares Long afirma que no se va a prescindir de personal a pesar de la crisis. Queremos recordarle que esta afirmación no es cierta, a menos que considere que los profesores investigadores Parga Pondal no formamos parte del personal de la Universidad. Queremos recordarle que el hecho de haber trabajado cinco años con contratos temporales puede hacer que sea más barato prescindir de nuestros servicios, pero no significa que seamos trabajadores sin derechos. La Universidad de Santiago tenía un compromiso de estabilización del personal contratado a cargo de los programas Ramón y Cajal y Parga Pondal, se comprometió en el convenio colectivo vigente a negociar su estabilización y ha reafirmado esta política en el Plan estratégico en vigor recientemente aprobado en el Claustro. El cambio de esta política no puede basarse en una decisión unipersonal. La comunidad universitaria tiene derecho a debatir este cambio radical en base a datos objetivos y contrastables que tengan en cuenta las necesidades futuras de la Universidad, algo que aún no ha tenido lugar. Únicamente exigimos que se respeten nuestros derechos.

Bon Nadal...

Els "Amics de la Gent Gran" a L'entrevista del 324

Clica aquí per veure l'entrevista a l'Oriol Alsina.

una mica d'humor d'en Monzó de bon matí