El DNA, Watson, i l'esquizofrènia

Interessant entrevista al James Watson a Público.

a voltes amb la corrupció

Bon article d'en Sellarés

i jo que em pensava que es tractava d'un simple cas de xoriços...

...però no, ara resulta que uns es dediquen a defensar els acusats com màrtirs de la pàtria enfront les tropes garzonistes i d'altres a dir que tota la política catalana està podrida i que, aviat arribaran a aquesta conclusió, caldria aplicar a Catalunya al peu de la lletra l'article 8 de la constitució...

No hi ha qui ho entengui. Realment dec tenir els barems ètics molt mal tunejats o bé l'educació que em van donar els germans M. era (també) deficient en matèria de justícia.

Me'n torno al fricandó, que encara se'm cremarà...

3, 4, 10%?

1) Escriu avui en Lluís Foix a La Vanguardia una mena de mea culpa professional velat amb la seva observació de la raó que tenia en Maragall amb aquell famós 3%. Es queixa de quantes coses saben els periodistes que no diuen per què s'ho callen o no volen, coses que els venen dels seus contactes polítics i de la seva observació. El fotut del tema és que es queda tan ample amb l'afirmació.

2) Xerrava l'altre dia amb un amic enmig del carrer, persona que ha ocupat càrrecs importants i del qual no dubto el més mínim la seva honradesa. Em comentava també el què sabia d'altres que sabien, i com aquests darrers s'esmunyien quan ell els deia: "de veritat? doncs mira, ara mateix sortim d'aquí i anem als mossos i poses una denúncia". Aquest bon amic no es quedava tan ample, sino que en la seva mesura (prou?) ja treballa per treure la careta a qui toca. No obstant em feia intuir de nou el doble llenguatge de la classe política.

3) Comentàvem amb uns col.legues de la feina la futilitat de segons quines reunions científiques, sovint devaluades i creades només per justificar uns diners que resten d'una determinada subvenció. Però, malgrat la crítica, continuem gastant aquests diners per tal de no haver de retornar-los, pecat màxim en el nostre camp, on els recursos són escassos i la redistribució de tasques per tal d'aprofitar fins l'últim ral és a l'ordre del dia, encara que de vegades fregant la manca d'ètica professional.

Tornem pot ser a la conversa de la senyora Maria a la peixeteria del mercat, no?

Carta a l'A.

Només 10 anys i el primer desengany seriós. Una amistat que s'ha vist probablement condicionada per la mida i el nombre dels comptes corrents dels vostres pares. En viuràs moltes com aquesta. Aviat entraràs a l'adolescència on, d'una manera o d'una altra notaràs el rebuig a la teva pell per ser massa alt, massa baix, massa llest, massa sòmines, massa ric, massa pobre... Tant se val. També la teva simplicitat, el teu orgull, el pitjor dels pecats capitals segons la iaia N., farà que algunes estones siguis a dalt i t'aprofitis d'altres que seran massa alts, massa baixos... Després, a soles, ploraràs pel què has pensat i el què has fet, però serà un pecat tristament inevitable, sens dubte.

Ja de gran, alguns éssers patètics es creuran superiors a tu i d'altres, no menys lamentables, s'arrastraran servilment més avall. El truc està en no fer-ho i no deixar que ho facin, tractant de viure una naturalitat diària no absent de tensió. Un cicle vital absurd on un aprèn a fer-se fort, sovint de pedra, plana, i a lliscar sobre l'aigua fent saltironets per, tard o d'hora, acabar enfonsant-se, com tothom. Com més enllà, millor.

I sovint qui et fallarà o a qui fallaràs serà ben a prop teu. Poca cosa et comfortarà en aquest cas. En el fons, hauràs d'aprendre a confiar en tu mateix, i poc més, no deixant a la mà dels altres la teva felicitat, sino en tot cas donant-la tu quan en siguis capaç. Abans creditor que deutor. Però, tot això, ja ho aniràs aprenent. Ara desconsolat una estona per l'amistat perduda. Senyal que no valia la pena.

Matemàtiques

Excel.lent article sobre l'ensenyament de les matemàtiques als països asiàtics comparat amb Europa.

quin escàndol...

"Quin escàndol això de'n Millet!", va dir la senyora Teresa.

"Ja ho pot ben dir, ja, el món és ple de corrupció", li contestà la senyora Maria.

La Maria ja n'havia vist de tots colors, essent com era la peixatera del mercat del barri des de feia prop de 30 anys. A punt de la jubilació ja pensava en retirar-se a la petita casa que s'havia anat construint amb força esforç a una urbanització del Maresme. Encara recordava la feinada que va suposar cavar gairebé amb les mans nues, junt amb en Pere, el seu marit, la terra de sauló que tan poc prometia al futur jardí. Ara quedava ben bonic, però els maldecaps no els coneixia ningú millor que ells dos. Encara gràcies que van acabar fa uns quants anys, quan després de queixes veïnals l'ajuntament va acabar acceptant l'existència d'aquell barri, tot dotant-lo de legalitat. Quina època més dura. I tenint en compte que en el seu dia l'antic regidor d'urbanisme, amic personal de la familia, els havia aconsellat construir en aquells boscos, que no patissin per les queixes dels quatre hippies del poble, que estaven controlats i que les coses ja s'anirien arreglant. "No te'n pots refiar de ningú".

Mentre buscava les monedes per facilitar el canvi, un cop colocada al carretó la bossa amb els llucets pels néts i els molls pel seu marit, la Teresa pensava que havia de trucar en Bernat, el cosí de la veïna del quart, encarregat de les llicències d'obres de l'Ajuntament del districte, per veure què es podia fer amb la multa que l'hi havien posat per cobrir-se el balcó. "Dec ser l'única del bloc que encara estenia al sol, i ara que tinc secadora ja no em caldrà més i podré gaudir d'un espai extra al menjador", havia comentat a la Maria en el seu moment. I ara se'n feia creus de que en una inspecció d'urbanisme haguessin posat multes a tots els qui havien cobert el balcó en els darrers anys. "Quanta injustícia hi ha al món..."

"Apa, adéu siau!" es despedia la Teresa.

"Qui és ara?", demanava la Maria.

"Posim unes gambetes, si us plau, que avui celebrem que el meu nano s'ha colocat de director a la fundació Manel i Fontanals", va comentar de passada la senyora Victòria, amb aquells aires de superioritat que sempre gastava.

"Què me'n diu ara! Moltes felicitats" mentre amb mans àgils, la Maria aprofitava per encolomar-li les gambes del fons del cabàs, les que ja feia un parell de dies que anaven marejades entrant i sortint de la cambra freda.