3, 4, 10%?

1) Escriu avui en Lluís Foix a La Vanguardia una mena de mea culpa professional velat amb la seva observació de la raó que tenia en Maragall amb aquell famós 3%. Es queixa de quantes coses saben els periodistes que no diuen per què s'ho callen o no volen, coses que els venen dels seus contactes polítics i de la seva observació. El fotut del tema és que es queda tan ample amb l'afirmació.

2) Xerrava l'altre dia amb un amic enmig del carrer, persona que ha ocupat càrrecs importants i del qual no dubto el més mínim la seva honradesa. Em comentava també el què sabia d'altres que sabien, i com aquests darrers s'esmunyien quan ell els deia: "de veritat? doncs mira, ara mateix sortim d'aquí i anem als mossos i poses una denúncia". Aquest bon amic no es quedava tan ample, sino que en la seva mesura (prou?) ja treballa per treure la careta a qui toca. No obstant em feia intuir de nou el doble llenguatge de la classe política.

3) Comentàvem amb uns col.legues de la feina la futilitat de segons quines reunions científiques, sovint devaluades i creades només per justificar uns diners que resten d'una determinada subvenció. Però, malgrat la crítica, continuem gastant aquests diners per tal de no haver de retornar-los, pecat màxim en el nostre camp, on els recursos són escassos i la redistribució de tasques per tal d'aprofitar fins l'últim ral és a l'ordre del dia, encara que de vegades fregant la manca d'ètica professional.

Tornem pot ser a la conversa de la senyora Maria a la peixeteria del mercat, no?